dimarts, 8 d’abril de 2014

Trail Serra de Prades (TMCD21K)

El passat dissabte 5 d’abril vaig “pujar” a Prades, a quasi 1000 m. Era un matí amb bon temps, però al arribar a Prades … 5ºC i vent siberià, això és el que em semblava a mi a les 8 del matí … La situació era ben diferent d’una setmana abans … corrent a La Pobla, amb tota la família i amics, ben dormit, ben descansat, … Havia estat una setmana força complicada, però des del novembre sabia que tenia que anar a la Serra de Prades a fer el Trail de 21 km dins de la “festa” del Ultra Trail de les Muntanyes de la Costa Dorada.


Ambient festiu i molts nervis de qualsevol del participants… i molta risa de la fresqueta. Dies abans havia plogut força i tot el terreny estava ben enfangat, molt divertit però molt perillós.





Recullo el dorsal (nº 621) i la pobra bossa del corredor, tot i que la samarreta del ultra i els mitjons eren prou bons, molta propaganda … vaig al cotxe a fer un cafè amb el termo que m’havia portat i vaig a fer quatre fotos i animar als valents de l’ultra (90 km i 4500m +) al sortir de la plaça… em vaig a canviar la roba i com anava sol tenia que agafar la motxilla per dur-me les claus, cartera, roba … un pes extra però anava acabar la cursa viu i cap a casa.



A la plaça control de dorsals amb l’impressionant seguiment amb el LiveTrail durant la cursa, en plan UTMB … poc nerviós tot i que hores abans no ho veia massa clar … allí al mig a punt de sortir els de 21 i 10 km, estava ja més tranquil i disposat a disfrutar de la serra de Prades.

A les 9 i 2 minuts música d’AC/DC i alguna banda sonora ens animà la sortida per carrers del poble i cap a la serra …


Un cop sortim de l’asfalt els més animats s’enbalen … i la primera pujada … ja et requereix control i no passar-se,… jo a un ritme assequible i mig enfangat.

Superada la primera pujada ja estem calents i veig coses que no m’agrada trobar-me, ni a les curses ni a la vida, … baixada i vaig pujant el ritme. Em sento bé i puc mantenir el nivell, ni més lent ni més ràpid.


Pujant i baixant per camins amples que baixen com rius esquivant el màxim cabal i pujant per senderes enfangandes, així fins al punt més baix de la cursa … i pujar fins al Tossal, el punt més alt.

Tot i les baixades ràpides i el continu buscar la millor traçada per no “sucar” massa els peus el quàdriceps estan quasi perfectes i ara toca pujar pacientment, primer fortament fins l’ermita de l’Abellera i després amb menys pendent però més llarg i penitent fins al Tossal de la Baltassana, ja feia calor i em trec la roba que puc per aguantar l’envestida final fins al cim.

Sense afluixar el pas, sóc cada cop més conscient que arribaré a Prades sense patir i la part final de la pujada decideixo que ja s’acabat … que estic bé i puc pegar una embranzida final … faig el cim i contemplo tot el que m’abasta la vista … magnífic … ara són 3 km fins a Prades i amb tota la força i energia renovades … em llenço, com un llop que coneix les contrades, sendera avall … els millors moments de la cursa són aquests, em sento fort i salvatge i corro més que mai … abans de sortir del bosc veig a dos corredors … se que en breu me’ls menjaré i no podran evitar-ho … en passo un … i l’altre ja em nota a sobre … saltant per pedres i rames no pot evitar-ho i el sento renegar …

S’acaba el bosc i entro al poble com un llamp pujant a l’sprint l’últim carrer fins a la plaça … creuo l’arc d’arribada amb els punys tancats i ben amunt ... ja està ja s’acabat i la sang em demana més … Descanso i miro al cel … només vull ser a casa per contar-ho a la Montse i als nens.


M’havia semblat que to havia passat molt ràpid, però vaig a tardar 2 hores i 20 minuts en fer el 21 km i quasi 900 m de desnivell … Un cop netejat el fang i alimentat l’estomac, ja torno a sentir-me humà i no una bèstia salvatge com els últims quilòmetres.



Ruta de la cursa: TMCD 21KM

Havent passat tot i recuperat bastant més ràpid que altres cops he anat fent reflexions del que vaig viure a la Serra de Prades …

… si has entrenat regularment i has agafat fons, en una setmana sense fer el que toca no es perd rés …

… la humanitat es cruel amb la naturalesa i egoista fins a l’infinit, vaig ser espectador de coses molt tristes com ara gent tirant escombraries arreu i gent passant del circuit marcat i tirant al dret, lamentable molt lamentable…

… la Serra de Prades és màgica, amb els camins vessats d’aigua i el terra vermellós semblava està vivint dins un món diferent, molt bonic i motivant …

… l’entrenament regular m’està permetent córrer millor, recuperar millor i poder fer coses com la part final de la cursa, és molt engrescador …

… la dutxa més freda que m’he pegar mai (després de la del refugi de la Renclusa), crioteràpia instantània ...

… ens agrada molt córrer i en arribar celebrar-ho amb botifarres i cervesa, no perdem la bona costum …

… encara em falta molt per fer, però la cuirassa està una mica més curtida per a l’octubre …


Ara toca deixar de banda una mica les curses de muntanya, després de fer l’abús de dos cap de setmana seguits, i deixar pas a la BTT i les aventures pirenaiques …

Salut i Muntanyes!!!

1 comentari:

  1. Ultratrails........ 2 curses seguides......aixo ja es questió profesional. Felicitats I enorabona per una altra fita conquerida.
    Et vig trucar un parell de cops la setmana passada......potser tinc el numero malament. Ja parlem.
    salut!

    ResponElimina